Més que indignada

Indignada, decebuda, … però no a causa dels manifestants que protestaven ahir i abans d’ahir davant del Parlament (tot i que l’actitud d’alguns d’ells, i recalco ALGUNS, és perfectament recriminable).

Indignada per tota la situació que estem vivint i que portem permetent i incentivant des de fa temps. Hem permès a la classe política disposar d’una màniga ampla impensable amb l’excusa de que vivim en democràcia i de que el fet de votar cada 4 anys és suficient per sentir-nos representats. Directament hem perdut de vista buscar una societat més justa i ens escudem darrere de conceptes cada cop més ambigus i de la conformitat i l’acceptació de que això és el millor que hi ha i que millor no qüestionar-ho. Hem permès que es podreixin cada cop més les institucions que són els pilars precisament d’aquesta democràcia, que es perdi si és que algun cop ha existit, la independència dels diferents poders (mirem sinó el que ha quedat ben clar fa uns dies amb el Tribunal Constitucional). Permetem amb el vot o amb l’abstenció la corrupció del sistema, no guiat per la representació dels votants sinó per lobbies, pressions de diferents sectors (entre els quals hi hagut el de la construcció, el de les finances, grans empreses, etc.). Permetem que es prenguin decisions de les quals en molts casos ni coneixem ni exigim conèixer el seu contingut ni com ens afectaran, i en altres coneixent-lo i sabent-lo negatiu per la gran majoria (pacte de l’euro, intervencions militars…). Permetem que l’engany sigui una pràctica quotidiana i plenament acceptada amb uns partits que prometen en els seus programes polítics i “descompleixen” un cop en el poder (CIU va prometre que no faria retallades i amb el recolzament del PP les està tirant endavant, tot i que no ens enganyem, la resta de partits haurien fet exactament el mateix). Ajudem a creure a una sèrie de persones que conviuen amb nosaltres que estan per sobre de tot: per sobre nostre (no només no pateixen les retallades sinó que continuen gaudint dels seus privilegis , aquests sí, INTOCABLES) i per sobre de la justícia (els imputats per corrupció es presenten a les llistes oficials dels partits). Avergonyida de la premsa que manipula i està oferint una desinformació que no és pròpia d’un país democràtic.

Decebuda per la indiferència de molts, o per la defensa aferrissada de moltes injustícies que encara que un mateix no estigui vivint o cregui que no està vivint en primera persona, afecten a moltes persones, i al cap i a la fi ens afecten a tots com a ciutadans i membres d’una societat que no se cenyeix a la nostra vida personal.
Vull creure que la indignació s’escamparà i que més persones es qüestionaran si el que estan veient avui a la portada de La Vanguardia, o la cobertura de determinats esdeveniments de TV3, o l’actuació dels Mossos… tot i portar l’etiqueta de Made in Catalunya, ha de ser analitzat amb cura. O hi hauria la mateixa acceptació i bona valoració si enlloc de La Vanguardia fos El Mundo, o enlloc de TV3 fos Telemadrid o enlloc dels Mossos fossin Guàrdies Civils? Els mateixos actes amb diferents noms, segueixen sent perfectament criticables i denunciables. O potser es tracta de que davant de la resignació a ser explotats o robats o enganyats, preferim que ho faci un “autòcton” (que algú m’expliqui què és autòcton i què no).

Seria bo que tots i totes fóssim capaços de ser conscients que no tenim la veritat absoluta, però que la voluntat que té la protesta és d’una banda exercir la nostra llibertat d’expressió i de l’altra no cenyir-nos només a la crítica sinó implicar-nos en la societat, cosa que hauríem d’haver fet (i això és una opinió personal més) des de fa temps.
He sentit i llegit comentaris de molts tipus, molt greus en alguns casos. Ofensius. Insultants amb la mateixa gravetat o més que els insults dirigits als que ahir sortien del Parlament. Convidaria a tots els que acusen, a tots els que parlen de “colla de violents” o d’“il·luminats” a ser una mica més humans, a veure més enllà del que diu l’informatiu de TV3, a no abandonar-se a la crítica gratuïta, en què la majoria dels que protesten són gent jove i no tan jove (molts dels quals, per cert, no porten rastes i tenen un gos i una flauta) i en què l’actitud que ahir van tenir comptades persones no és representativa del pensament de la majoria dels que estan protestant. El que està passant no va començar ahir ni acabarà demà, s’està opinant i organitzant cada cop més gent. I amb motius. I amb propostes. I uns actes minoritaris que són portada avui amb imatges i textos han de tacar el contingut i l’actitud de la majoria de persones (perquè son, som persones)?
Demanen respecte pels polítics. Respecta la classe política els drets bàsics i fonamentals que s’ha posat d’acord en retallar? Respecta la classe política a la classe no política mantenint els seus privilegis? No és justificable la violència. Ni la policial ni la de ningú. Això que quedi ben clar.

Movimiento Coca Cola

Inicialmente antes de establecer la comunidad virtual,  Coca Cola se basaba en la empresa SERCO para realizar sus planes de Marketing, comunicación y conocimiento del consumidor.

Es decir todo estaba basado en el Know How de esta empresa para conocer a sus consumidores y así poder establecer que promociones poder desarrollar, promociones que se hacían de formar puntual debido al coste de la promoción.

Con la creación de la plataforma online se producen dos ventajas muy importantes respecto al Marketing tradicional que venían haciendo:

- Conocer al consumidor, ver que hábitos tiene y poder preparar acciones específicas para él agrupándolo en segmentos
- Pasar a realizar promociones de manera constante por el hecho de poder reducir los costes

A nivel de Marketing online empiezan en el 2001 creando los juegos y apostando por tres puntos, modernizar la marca, innovar y ser pioneros en comunicación. Por lo que creo que inicialmente se decantan por una estrategia de Branding y de Tráfico a la web.

En 2002 apuestan por la creación de los pin-code, con lo que utilizan dos estrategias que se complementan una offline que consiste en los pin-code en las botellas de 0.5 litros para acumular puntos, y la online en la que podían utilizar esos puntos en la comunidad virtual.

Desde mi punto de vista es muy acertado, puesto que consiguen que los usuarios se vean obligados a consumir su producto para así poder acceder a premios y otras opciones de la comunidad.

Ya en 2003 con todo el feedback recibido deciden mejorar la plataforma, hacer una gran campaña publicitaria y unificar las acciones off y on.

Así pues creo que primero apuestan por una estrategia online de Branding  y de tráfico a la web como he comentado. Con la aparición de los pin-code se apuesta más por la estrategia de generar registros ya que por el hecho de querer obtener las promociones los consumidores han de pasar por registrarse en la plataforma.

A nivel de segmentación y cobertura, apuesta por un público joven, sin embargo el enfoque de la campaña presenta una amplia cobertura y la segmentación que obtienen es baja. Para mí la segmentación la obtienen dentro de la plataforma para poder establecer los diferentes perfiles y promociones.

Desde mi punto de vista,  en este punto puede fallar puesto que la cobertura que tienen es muy grande, como se demuestra posteriormente en la configuración de los clanes, podemos encontrarnos con gente de 10 años hasta 50, al abarcar un rango tan grande de edad hace que pueda haber un distanciamiento de los usuarios al no compartir gustos, aficiones, opiniones.

Buscando información he visto que algunos de los problemas que tuvo Coca Cola fueron los siguientes:

- Al principio se ganaban premios directos por los puntos, luego se pasó a sorteos
- Para recibir un regalo se tenía que pagar el gasto de envío
- Abarcaba muchas edades, lo que resultó en una comunicación poco fluída

Considero que la idea fue buena, el hecho de poder abarcar cuantos más perfiles posibles mejor, de este modo podían obtener un mayor conocimiento de sus consumidores y poder crear las pertinentes promociones. Si embargo el hecho de no haber afinado más la segmentación creo que acabó derivando en problemas de no tener un target homogéneo en el que se compartiesen gustos, aficiones etc. y mantuviesen una comunicación fluida a través de la plataforma lo cual conllevo a un abandono de la misma.

 

Actualmente están con una nueva versión o un nuevo proyecto llamado Happing, a priori parece más centrado en las redes sociales y más dinámico.

Internet – Long Tail

Por supuesto que sí.

La aparición de internet ha supuesto un cambio radical y profundo en todos los esquemas que estaban preestablecidos, ya no podemos basarnos en modelos de marketing y de comunicación que quedan obsoletos.

El objetivo del marketing se basa en entender que necesita el consumidor y proporcionárselo, nunca antes nos hemos encontrado con una situación como la que estamos viviendo ahora, en la que el consumidor puede expresar inmediatamente e interactuar con otros consumidores o la misma empresa directamente acerca de el producto o servicio que consume, y decir si le gusta, si no está satisfecho o que cosas mejoraría.

Este panorama hace que las empresas deban adapatarse, deban escuchar al consumidor ahora que resulta más fácil que nunca y ver cómo poderle satisfacer de una manera más eficiente.

Por otra banda el boom de internet y las redes sociales ha hecho que pequeños comercios o tiendas que en condiciones normales no tendrían de los suficientes recursos para competir en igualdad de condiciones con los líderes del mercado puedan darse a conocer por las redes sociales y aprovechar para diferenciarse pudiendo ofrecer un producto o servicio más personalizado o de mayor calidad.

De la misma maneras están apareciendo muchas empresas que funcionan a modo de red social, imitando estructuras de las que ya está funcionando como Facebook, sin embargo la duda que se me viene a la cabeza, es si esta tendencia se puede tratar de una moda o si realmente será el futuro de las empresas, es decir pasar a funcionar como una gran red social donde interactuar con los consumidores y proveedores.

Las ventajas que ofrece marketing son impresionantes: es interactivo, se pueden realizar transacciones, se puede personalizar, se puede medir y ofrece menor coste.

Sin embargo, todavía no están bien definidos los límites, hay mucha infoxicación, las empresas no saben bien que estrategia o dirección tomar puesto que en el entorno en el que estamos todo es dinámico, con lo que se tiene que ir a contracorriente para poderse adaptar a los cambios y poderlos predecir. A día de hoy casi todo se está basando en tener presencia en redes sociales y utilizar las herramientas de Google, pero podría ser que dentro de 10 años estás redes y herramientas ya no tuvieran validez y entonces se presentaría otro panorama.

Así pues el e-comercio presenta muchas ventajas y las redes sociales hacen la comunicación bidireccional y fluida, sin embargo no sabemos al 100% hacía donde nos dirigimos puesto que no hay transparencia ni homogeneidad en cuanto a como utilizar las herramientas del Marketing online.

Por otro lado la gestión de Long Tail no creo que pueda ser un hecho que se pueda estandarizar, es decir se tiene que tener en cuenta el tipo de sector y de producto. Por ejemplo en productos de gran consumo, como la alimentación no creo que se pueda gestionar o dar esta teoría. En este caso la ley de Pareto seguiría vigente, así pues los productos o servicios de deben adaptar a los consumidores. En algunos casos el consumidor se decantará por obtener un producto genérico y no uno que esté especialmente diseñado para él, si esto no le aporta ningún tipo de valor añadido.

Así pues la gestión de las Long Tail creo que se debe hacer en aquellos productos o servicios en los que el consumidor si que aprecia un valor añadido y se le pueda suministrar para satisfacerlo de una manera más eficiente.

Buenos noches y a pasarlo bien

Buenos noches y a pasar bien este el sabado en la noche.

Por que  solo veo un moska escribir en el blog en los ultimos semanas?? Yo no tener ni idea ::S

Hasta luego amigo!

 

Viatge en el temps

En aquest post us explicaré quelcom que em va ocórrer fa pocs dies. Tot va començar quan vaig llegir en el calendari “Any 2030″. Primerament vaig pensar que es tractava d’una broma, però la cansina veu d’un locutor de ràdio va confirmar que m’havia llevat 19 anys tard. Vaig mirar-me al mirall, i vaig contemplar com l’efecte del pas dels anys no m’havia perdonat: Un cap que de lluny semblava un floc de neu, unes arrugues marcades com les d’un drap per netejar la pols, uns centímetres menys d’estatura, i no molta més saviesa que ara.

Vaig baixar al carrer per veure com s’havia transformat el meu entorn i prendre una mica el sol, però quina va ser la sorpresa quan vaig observar que l’única llum que hi havia era la d’unes llargues fileres de fanals que possiblement mesuraven kilòmetres. Un senyor va exclamar no molt amablement que a les dotze del migdia d’un dimarts hom ja podia anar ben despert, de manera que vaig intuir que el gran globus d’heli havia deixat de lluir.  No obstant, vaig descartar aquesta teoria just quan l’alçada i l’amplada dels edificis que m’envoltaven em van impedir poder mirar al cel com anys abans hagués pogut fer.

Com que no hi havia llum solar, vaig entendre que era evident l’absència de qualsevol rastre de vegetació, encara que s’intentés reproduir a través de ridícules imitacions de plàstic. Llavors, vaig formular-me una altra qüestió: Si no hi havia plantes, què menjarien els humans? Per esbrinar la resposta a la meva pregunta, vaig entrar a un supermercat, del qual vaig sortir de seguida en veure que només hi havia compostos de complements alimentaris que pretenien imitar frustradament el gust del que en altra època es coneixés com fruita.

Totes aquestes circumstàncies van fer que decidís anar a la biblioteca de la facultat a fullejar els llibres d’història de les darreres dues dècades, i veure quins havien estat els èxits i encara més nombrosos fracassos del gènere humà en quatre lustres. Quan vaig arribar, vaig seure en un esgraó per descansar, alhora que anava escoltant la conversa d’uns estudiants. Parlaven de les assignatures que havien de cursar, alhora que emetien la més àmplia varietat d’opinions, però el que més em va sobtar va ser l’alta orientació al mercat laboral que tenien els seus estudis:

La jornada dels estudiants començava a les nou del matí amb una lliçó d’informàtica, on només s’impartia formació de SAP, còpia de textos amb Word i sumar i restar amb Excel. Posteriorment, s’impartia la lliçó d’escriptura, on per aprovar l’assignatura era imprescindible escriure, com a mínim, un text de mig full amb un noranta-nou per cent de faltes d’ortografia on es barregessin alhora quatre llengües dominades com a molt al trenta per cent.  A continuació, es faria gimnàstica mental, que no consistia precissament en matemàtiques, sinó en exercicis de resistència a la pressió exercida per caps incompetents, individus indecissos i repelents a l’extrem, o polls ignorants amb deliris de grandesa. Finalment, abans de marxar a casa, es feia l’assignatura “hores”, que consistia en batre el rècord anual de sortir amb retard.

Estava clar que si això ocorria a les universitats, fora d’elles l’escenari seria igual de desolador: Havia mort la cultura, s’havia extinguit la creativitat, i la condició humana havia socombit a allò que George Orwell vaticinés en 1984:  “La guerra és la pau. La ignorància és la força. La llibertat és l’esclavitut“. “Si [el líder] diu que dos i dos són cinc, llavors dos i dos són cinc”. Només em quedaven dues opcions: Anar a dormir cinquanta anys més per no viure aquesta hecatombe o criogenitzar-me i demanar que no em despertessin. Com a garantia del meu descans i a manca de matalassos suficientment còmodes, vaig decantar-me per la segona possibilitat. Que aquest escrit serveixi com a testimoni de la meva vivència.

Viatge en el temps

En aquest post us explicaré quelcom que em va ocórrer fa pocs dies. Tot va començar quan vaig llegir en el calendari “Any 2030″. Primerament vaig pensar que es tractava d’una broma, però la cansina veu d’un locutor de ràdio va confirmar que m’havia llevat dinou anys tard. Vaig mirar-me al mirall, i vaig contemplar com l’efecte del pas dels anys no m’havia perdonat: Un cap que de lluny semblava un floc de neu, unes arrugues marcades com les d’un drap per netejar la pols, uns centímetres menys d’estatura, i no molta més saviesa que ara.

Vaig baixar al carrer per veure com s’havia transformat el meu entorn i prendre una mica el sol, però quina va ser la sorpresa quan vaig observar que l’única llum que hi havia era la d’unes llargues fileres de fanals que possiblement mesuraven kilòmetres. Un senyor va exclamar no molt amablement que a les dotze del migdia d’un dimarts hom ja podia anar ben despert, de manera que vaig intuir que el gran globus d’heli havia deixat de lluir.  No obstant, vaig descartar aquesta teoria just quan l’alçada i l’amplada dels edificis que m’envoltaven em van impedir poder veure el cel com anys abans hagués pogut fer.

Com que no hi havia llum solar, vaig entendre que era evident l’absència de qualsevol rastre de vegetació, encara que s’intentés reproduir a través de ridícules imitacions de plàstic. Llavors, vaig formular-me una altra qüestió: Si no hi havia plantes, què menjarien els humans? Per esbrinar la resposta a la meva pregunta, vaig entrar a un supermercat, del qual vaig sortir de seguida en veure que només hi havia compostos de complements alimentaris que pretenien imitar frustradament el gust del que en altra època es conegués com fruita.

Totes aquestes circumstàncies van fer que decidís anar a la biblioteca de la facultat a fullejar els llibres d’història de les darreres dues dècades, i veure quins havien estat els èxits i encara més nombrosos fracassos del gènere humà en quatre lustres. Quan vaig arribar, vaig seure en un esgraó per descansar, alhora queescoltava la conversa d’uns estudiants. Parlaven de les assignatures que havien de cursar, alhora que emetien la més àmplia varietat d’opinions, tot i que el que més em va sobtar va ser l’alta orientació al mercat laboral que tenien els seus estudis:

La jornada dels estudiants començava a les nou del matí amb una lliçó d’informàtica, on només s’impartia formació de SAP, còpia de textos amb Word i sumar i restar amb Excel. Posteriorment, es cursava la lliçó d’escriptura, on per aprovar l’assignatura era imprescindible escriure, com a mínim, un text de mig full amb un noranta-nou per cent de faltes d’ortografia on es barregessin alhora quatre llengües dominades com a molt al trenta per cent.  A continuació, es feia gimnàstica mental, que no consistia precissament en matemàtiques, sinó en exercicis de resistència a la pressió exercida per caps incompetents, individus indecissos i repelents a l’extrem, o polls ignorants amb deliris de grandesa. Finalment, abans de marxar a casa, es feia l’assignatura “hores”, que consistia en batre el rècord anual de sortir amb retard.

Estava clar que si això ocorria a les universitats, fora d’elles l’escenari seria igual de desolador: Havia mort la cultura, s’havia extinguit la creativitat, i la condició humana havia socombit a allò que George Orwell vaticinés en 1984:  “La guerra és la pau. La ignorància és la força. La llibertat és l’esclavitut“. “Si [el líder] diu que dos i dos són cinc, llavors dos i dos són cinc”. Només em quedaven dues opcions: Anar a dormir durant cinquanta anys més per no viure aquesta hecatombe o criogenitzar-me i demanar que no em despertessin. Com a garantia del meu descans i a manca de matalassos suficientment còmodes, vaig decantar-me per la segona possibilitat. Que aquest escrit serveixi com a testimoni de la meva vivència.

Panorama laboral

Las cosas están bastante mal con esto de la crisis……….. de todos es sabido, encontrar trabajo parece una odisea y ya no digamos encontrar algo decente.

Las empresas en ves de favorecer el empleo y la contratación opstan por la vía ruín y despreciable, y qué es lo que hacen??

Pues contratar a becarios para que le saquen la faena de encima, faena que correspondría a un puesto de trabajo en condiciones normales. Así pues cogen becarios hacen la faena y fuera, a por otro becario.

Otra opción es tirar de ETT’s para repetir la misma fórmula anterior…..

Imposible conseguir trabajo así, esto sin mentar los procesos de selección que se inician y se quedan paralizados…..

SOCORRO !!!!!!!!!!!!!!!!