El singlot i la desfloració dels monjos

L’home que treballa de gos a les festes infantils deturà el seu pas. Tot indicava que patia una crisi aguda de singlot. No era la primera, però aquest cop la seva creixent intermitència, la seva extrema duresa, i el so ofegat que desprenia li conferien un caire de gravetat. Tot ens feia presagiar el pitjor dels desenllaços.

Pero no eren les brusques, involuntàries i intermitents “contraccions del diafragma i dels músculs intercostals inspiratoris” els que havien impedit a l’home-gos d’arribar puntual aquell dia. La història de la vida de Kant no només ens va sorprendre pel seu caràcter integrista rutinari, sinó per la seva imperfecció horària, taca en el seu expedient impol·lut. El singlot no havia arribat tard per primer cop. Tampoc, com Kant el dia del seu únic retard, s’havia trobat pel camí amb l’esclat de la Revolució Francesa. Malgrat tot, l’espera inicial no va impedir el nostre auxili en comprovar que l’atac començava a adquirir un matís crònic.

La qüestió és que l’atac va acabar com havia començat: de sobte. I així, de sobte, potser degut a la miraculosa curació, l’home que treballad de gos a les festes infantils va anunciar que al dia següent iniciaria el camí de Montserrat. Declaració d’intencions que no va causar furor entre els assistents. I tot i així, amb una voluntat de ferro, tres cerveses més o menys i entre un badall i un singlot, mostrava un ple convenciment. Un cop allí, deia, voldria assistir com a ambaixador especial de l’ateïsme a una missa. A més, aprofitaria per satisfer la seva morbosa curiositat sobre la certesa del mite de l’existència de joves, atractius i innocents monjos a la muntanya. Qui sabia què es podia trobar en aquest llarg i misteriós camí d’un dissabte al matí qualsevol.

Amb una dedicatòria especial a Singlot, a la seva crisi de singlot i a la seva infructuosa (?) excursió a Montserrat.

Read Full Post »